La Catalunya – Estat, no té aturador

L’atmosfera política, com ja fa dies que diem, està cada cop més enrarida. Des de la manifestació de l’11 de setembre, on cal recordar que van sortir 1,5 milions de persones al carrer, els fets se succeeixen ràpidament sense un rumb clar. Anem a pams.

Els temps de crisi que vivim, sumats a les ànsies independentistes del 55% de la població catalana, sumats al maltracte del Govern espanyol a tot allò que soni català, posa les bases idònies perquè la situació sigui realment tensa.

El dia 25 de novembre hi ha eleccions al Parlament de Catalunya i els partits polítics estan fent mans i mànigues per trobar el seu lloc. Els que ho estan passant pitjor són els socialistes. La feblesa i credibilitat del seu candidat, la deriva de la socialdemocràcia a nivell europeu, i la falta d’entesa amb el PSOE, a part de la incoherència en moltes de les decisions que han pres darrerament, provoca que hi hagi una desmobilització molt important.

Per altra banda tenim a ERC i ICV. Els republicans encara tenen opcions de ser la segona força, per sobre de PP i PSC. Els d’Oriol Junqueras, amb una precampanya on opten per la prudència i per la unió (ERC està d’acord amb CIU en què el castellà sigui llengua cooficial a Catalunya), són optimistes. Els verds, per la seva banda, tenen clar que la política antiretallades els dóna crèdit, i més ara, que les polítiques d’austeritat del govern central, (pujada de l’IVA, reforma laboral…) no estan servint per aturar la sagnia de la crisi econòmica.

El PP, per la seva banda, sembla que s’ha estancat a Catalunya, a causa de la caiguda en picat de la imatge de Mariano Rajoy. Els populars no s’acaben de consolidar. Per la seva part, Ciutadans, sembla que doblarà escons. El neolerrouxisme d’Albert Rivera, com ho defineix Pilar Rahola, dóna els seus rèdits electorals i es consolidaran en el Parlament de Catalunya. Solidaritat per la Independència, per la seva part, pagarà car que Artur Mas i Convergència i Unió optin clarament per posar la directa en l’assoliment de l’Estat propi. La CUP, per la seva banda, haurem de veure si aconsegueix el 3% dels vots.

Tot i això, aquestes eleccions no es poden llegir com cap de les anteriors. El sentit plebiscitari que hi vol incorporar CIU, (#totsambelpresident), serà determinant. El 25N serà clau per aconseguir una majoria parlamentària sobiranista àmplia que recolzi l’Estat propi promogut pel partit d’Artur Mas.

Faria bé el Govern espanyol de no menystenir la força dels vots dels catalans i les catalanes. Molts van sortir al carrer per reclamar un nou Estat per Catalunya. Si passen per alt la seva voluntat tenen un problema greu. Tapar-se les orelles per intentar no sentir el soroll que ve de fora no els servirà. Fer veure que els catalans i catalanes que es van manifestar no existeixen, no els ajudarà. No som ombres, ni transparents, ni invisibles. Som molts i volem fer sentir la nostra veu.

Intentar buscar el diàleg, que ja poca gent es creu, tampoc els servirà. I és que algú creu que tots els que es van manifestar i les moltes persones que es van quedar a casa, es deixaran enganyar per un Estat que no respecta la seva voluntat? Algú creu que les amenaces, els insults, les males formes i la por sense arguments, podran aturar la voluntat d’una nació? La força de l’independentisme ara mateix és tant gran, que dubto que hi hagi qualsevol altra solució que l’assoliment d’un Estat.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s