Els partits polítics no estan en el seu millor moment de popularitat i el sistema de finançament és un dels principals motius d’aquest desencís crònic.

El finançament irregular dels partits polítics ha esquitxat a tort i a dret, sense entedre-hi d’ideologies i sense miraments. El Cas Palau ha tacat Convergència i Unió. El Cas Pretòria ha tacat el Partit Socialista. El Cas Gürtel ha tacat el Partit Popular. Pocs són els que han sabut mantenir impol·lut el seu partit. Aquests draps bruts que han aparegut han evidenciat que la Llei sobre finançament dels partits polítics, Llei 8/2007, de 4 de juliol, no és eficaç. Cal un enduriment de la Llei i, sobretot, que la Llei es compleixi per mostrar coherència i transparència als ciutadans amb els comptes públics i dels partis polítics.

Reagrupament, un dels molts partits independentistes que han sorgit a causa del desencís dels ciutadans amb els partits tradicionals està incomplint de manera flagrant l’article 4 apartat e.

De las donaciones previstas en este artículo quedará constancia de la fecha de imposición, importe de la misma y del nombre e identificación fiscal del donante. La entidad de crédito donde se realice la imposición estará obligada a extender al donante un documento acreditativo en el que consten los extremos anteriores.

Segons la Llei no està permès que es facin donacions anònimes i sempre és obligatori mostrar un document que ens identifiqui i ens acrediti, el DNI (Document Nacional d’Identitat).

Reagrupament permet des de la seva pàgina web pagar pel sistema Pay Pal, que ens dóna la seguretat que els nostres diners arriben a bon port, però que en cap moment demana el DNI que ens identifiqui.

Podríem afirmar, doncs, que el partit de Joan Carretero, que enarboleix la bandera de la transparència està en contra de les normes de joc i incompleix la Llei sobre finançament dels partits polítics vigent?

Acabaré amb una frase de Joan Carretero:

No ens alegrem gens dels casos de corrupció que hi ha a Catalunya perquè estimem el nostre país.

Els dos temes que continuen portant més polèmica que mai, i no intento fer mofa de cap excandidat a la presidència del FCBarcelona, són la llengua i l’autogovern, més concretament el terme nació.

Tots sabem que a la vida hi ha molts llops disfressats d’ovelles i tant és així que avui, m’han acompanyat durant el dinar dos senyors molt amables al principi i exageradament tradicionalistes i extramadament conservadors al final.

Des de temps immemorials, la rivalitat entre Catalunya i Espanya, o entre Barcelona i Madrid ha estat present, però ara aquesta està agafant més rellevància.

Prinicipalment, he detectat dos grans causes que provoquen aquest distanciament entre ciutadans d’un i altre lloc:

1a: els ciutadans de Madrid creuen molt en els mitjans de comunicació. Busquen menys fonts d’informació i no s’interessen per veure d’altres punts de vista que no sigui el seu. El votant socialista llegirà El País i Público, mentre que el votant popular llegirà l’ABC o El Mundo.

2a: el sectarisme està molt present en la societat madrilenya. Són realment endogàmics. Qualsevol pensament està molt polititzat i és molt difícil que un votant del PSOE trobi res bé del PP i viceversa.

Espanya i concretament Madrid té un gran problema i és que no el seu gran cavall de batalla no només és Catalunya i la catalanofobia, sinó que a més, tenen certes tensions entre ciutadans. Espanya està navegant entre dues aigües. L’Espanya més progressista topa amb l’Espanya més conservadora.

Les idees de renovació que es volen implantar des del Partit Socialista són criticades i titllades d’inconstitucionals pel Partit Popular i la ciutadania pren el debat com a propi. No hi ha punts mitjos, no hi ha valoracions i interpretacions mitges, raonades i serenes. O estan amb ZP o en contra. O vas a favor d’Espanya o en contra.

Espanya com deia té un gran problema. I ara ja no només es diu Catalunya. El gran problema és que la ferides que va provocar el franquisme i les idees clarament retrògrades que promovia aquesta dictadura encara estan molt presents en la societat. Estan en estat latent però es poden reactivar ràpidament.

Fet aquesta anàlisi m’agradaria dir que no intento generalitzar i que només he descrit la situació que he viscut els primers dies dins del grup en què m’he instal·lat.

Això sí, dir que ets català encara aixeca moltes ampolles i de molt profundes.

3 anys i 10 mesos. Ni més ni menys. El Tribunal Constitucional ha trencat el silenci en què estava immers des de feia molts mesos, intentant trobar punts en comú per retallar l’Estatut, per retallar la veu dels ciutadans de Catalunya.

L’Estat espanyol és còmplice d’un delicte antidemocràtic. Els partits polítics no han jugat bé les seves cartes i han deixat que un òrgan judicial deslegitimat hagi raptat la veu de centenars de catalans. Les urnes en aquest país no serveixen. Vam estar 40 anys sense democràcia, sense drets ni llibertats. Ara estem enganyats. Ens pensem que som lliures però el govern de Catalunya, està pres pels poders de Castella. Vergonya. Aquest és el sentiment que sento d’un país que s’està desmembrant a causa de la seva pròpia voluntat de no fer-ho. Està redactant les seves pròpies línies del rèquiem que cantarà d’aquí a uns anys.

Espanya, el teu fill anomenat Catalunya vol deixar de formar part d’una família on no se sent bé. On no el tracten bé i on els ciutadans estan menyspreats, menystinguts i infravalorats. Els catalans no volem ser ciutadans de segona, jo no vull ser ciutadà de segona.

Vull viure en un país lliure on poder escollir sense restriccions el que desitjo. On es respecti l’estat de dret de tots i cadascun dels ciutadans i on les urnes siguin, veritablement i oficial, la màxima de la democràcia.

Ara comença un nou camí. L’horitzó 2014 per la independència del proper país de la Unió Europea. Caminem democràticament, pacíficament i amb pas ferm cap a la llibertat com a poble.

Siguem valents i busquem solucions en comú per avançar cap a aquest camí. Deixem, ara més que mai, els partidismes a banda, posem-nos a sobre la cuirassa del seny, del seny que ens ha caracteritzat durant segles per dir Adéu Espanya.

Agents socials, agents econòmics, agents polítics, ara és l’hora d’actuar conjuntament. A Espanya ja no ens volen. No respecten la veu dels ciutadans. A què esperem? Hem de ser una societat prou madura per trobar solucions en comú.

La societat empenyerà si vosaltres porteu la bandera de la llibertat.

“Catalunya, triomfant, tornarà a ser rica i plena”

A dia d’avui, i vista la conjuntura politicoeconòmica en la que estem immersos, faig una crida, (des de la meva humil posició) a la responsabilitat. La responsabilitat que han de compartir els agents polítics, els sindicals i els empresarials. La situació d’Espanya és molt compromesa. Els indicadors econòmics ens situen en una situació que es veurà agreujada amb el pas dels mesos. Alguns afirmen que Espanya no està tant lluny de Grècia, Portugal o Hongria. D’altres veuen brots verds en forma de petits descensos en el nombre d’aturats.

Pel govern ja fa mesos que estem sortint de la crisi. Aquella crisi que no teníem. Aquella crisi que Rodríguez Zapatero no volia reconèixer fins que hi vam estar ficats fins el coll. Segons el govern espanyol tot fa preveure que a finals d’any l’economia espanyola s’haurà recuperat mínimament.

Sense entrar a valorar aquesta realitat, esperem que l’enginyeria econòmica de l’equip socialista tingui raó pel bé de tots. El Partit Popular per la seva banda, està fent una oposició de molt poca alçada. Una oposició irresponsable, de poc nivell, i que emegeix gràcies a l’enfonsament del vaixell anomenat PSOE.

Cal que, d’una vegada per totes, els partits polítics i sobretot els lobbies econòmics siguin capaços de treure punts en comú. Punts estratègics que demostrin la voluntat d’anar endavant. Han de demostrar que aquest país té capacitat per treballar conjuntament i de fer bé les coses.

Els que estem sotmesos finalment a aquesta crisi som tots i cadascun dels ciutadans. Si cal apretar-nos el cinturó ho farem però se’ns ha de demostrar que la responsabilitat impera en els càrrecs que ens han de treure d’aquest forat en el que estem ficats. Dignitat i sentit de servei, han de ser punts clau del seu dia a dia.

Siguem responsables. Fem un pas més en nom de la qualitat democràtica i lluitem en contra de la crisi i de l’atur. Lluitem per les persones que són les que finalment ho acaben, ho acabem, patint.

El valor de la responsabilitat, per davant de tot.

Aprofitant la visita de l’exdiputada del PP de Catalunya a Vilanova i la Geltrú per la presentació del seu llibre En legítima defensa, vaig parlar amb ella sobre la política catalana o el desencant dels ciutadans vers la política, entre d’altres temes. Montserrat Nebrera en estat pur.

Eren les 17.30h del divendres 26 de febrer. Havia quedat amb Montserrat Nebrera al bar de davant de la Biblioteca Armand Cardona Torrandell i arribava amb el temps just. Renfe Rodalia no presta un servei completament eficaç. Abans d’engegar la conversa “oficial” bromegem sobre el traspàs de Rodalia. Nebrera etziba un contundent “van malament [els trens], però porten R de Rodalia”. Amb aquest clima iniciem la conversa on the record

Com veus l’actual estat de la política catalana?

Com la R de Rodalia. Poden millorar i no milloren però no perdrem l’esperança.

Com Obama que mai perdrem la Hope?

Imagino que això és com les ressonàncies genètiques. En el món hi ha moviments que al mateix temps es comencen a desvetllar moviments que propicien la il·lusió i la suma de gent.  No sé si som com Obama o com Gandhi. El que sí sé és que qualsevol crisi és una oportunitat per créixer.

Per què sorgeixen partits com UPyD, Laporta, el futur partit de Montserrat Nebrera… Són partits semblants que volen ocupar el mateix nínxol de mercat.

Per alguna gent la desafecció un nínxol de mercat. Si Alternativa de govern s’ho plantegés d’aquesta manera hauria de buscar els més afins entre els desafectats. La voluntat és canviar l’emoció. La clau és que tothom es faci partícip de la situació, que tothom sigui la clau del canvi que porti una política millor.

Serà la gent la que portarà el canvi?

Efectivament, tot i que no tothom té la capacitat de veure el futur. Hi ha persones més capacitades i inquietes que d’altres. Si les persones que lideren poden coincidir amb el sentiment majoritari de la gent és on pot sortir una revolució. I aquesta és la que realment està trucant a la porta. Una revolució de les persones que comencen a prendre consciència del seu poder. Units poden ser molt més i han de transformar el seu sentiment actual de ràbia, en alguna cosa positiva.

Les xarxes socials i la comunicació 2.0 hi ajuda?

És una possibilitat però també pots ser un gran perill ja que són altament manipulables. Però van més enllà del control sistemàtic dels mitjans de comunicació. Hi tinc molta fe però al mateix temps penso que cal prudència.

Què et fa obrir els ulls. Quan veus que al PP hi ha coses que no funcionen?

Crec que és un continu des de l’arribada. Arribo al PP de la mà de Josep Piqué. I amb una idea del que seria el centredreta a Catalunya des del Partit Popular que s’ha demostrat que és impossible. L’afirmació dels lideratges interns es veia menyspreada per una direcció de la seu central i per l’obediència “perruna” de la gent que dirigeix el partit aquí, sense cap mena de democràcia interna. Dirigir la política del PP de Catalunya des de Madrid no és la manera, ho han d’entendre. Però quan ho intentes dir no hi ha manera.

Creus que es podrà reeditar el tripartit?

És possible. Per molt que CiU es vegi clara guanyadora de les properes eleccions els socialistes tenen molt de poder. Han treballat molts anys la política directe en els municipis i no crec que ho tinguin tot tant perdut. Malgrat que Artur Mas opti per la prudència en les seves paraules no ho creu, i ho hauria de fer. Tot i que estar al govern desgasta, estar a l’oposició encara desgasta més.

És moment de canviar la llei electoral?

Crec que és el moment de demostrar que Catalunya és capaç de dotar-se d’un sistema de representació política del segle XXI. Cosa que tot Espanya no fa. Per la gent que està defensant la indepedència, aquesta hauria de ser una marca de la casa. Llei electoral propera, transparent, més controlada on el governat sigui el control del governant i no al contrari. Si no ho fem demostrem que el polític està més preocupat per conservar la seva parròquia que per transformar el món.

Per què es vol transformar ara…

Bé, és que jo crec que la gent no és conscient de la manca de llibertat en què viu. Però hi ha moments en què la crisi afecta directament a la seva butxaca. Al rebut de la llum o de l’hipoteca. Ara en què vivim pitjor la gent es comença a preguntar les coses. En les properes eleccions hi haurà molta abstenció i molt de vot en blanc. Si el canvi depengués d’aquestes variables, voldríem que fos molt elevat. Però el dia següent tots haurien guanyat les eleccions i les 135 cadires continuarien a estar plenes. Canviarà quan hi hagi una força aclaparadora. Una majoria molt contundent.

En legítima defensa un sol llibre, o l’inici de la campanya electoral

És un llibre meu. 100% meu, escrit únicament i exclusiva per mi. És un llibre transparent que diu allò en què m’he equivocat, del que m’han decebut, de les pressions i de les lleialtats i de com està el sistema actual en la política catalana. De partits de sindicats, de mitjans de comunicació amb dades concretes i moltes que he deixat apartades per no fer més sang. La meva intenció no era aquesta però el pas del temps ha fet que la gent que s’ha aplegat al voltant del llibre s’hagi constituït en un partit. Més enllà d’això serà el que la gent vulgui.

Joan Laporta…

El president del Barça (riu).

Només? O un futur adversari polític?

Probablement. El grau de coneixement social i la força econòmica amb la que pot comptar, el poden fer molt perillós. Les formacions polítiques tradicionals l’han de témer. Però quan els partits polítics temen és perquè tampoc tenen ideologia. A mi no em fa por però pot ser un revulsiu per a tots els grans partits. Però a mi no em preocupa perquè estem parlant de coses diferents.

Quin és el motiu per què Montserrat Nebrera vulgui ser aquest revulsiu?

Hi ha una part de mi que voldria marxar. Però hi ha una altra part, una mescla de patriotisme, voluntat de servei i sentit de la responsabilitat que em fa dir algun dia podré mirar enrere, els meus fills seran grans i em diran per què no hi era. Jo els podré respondre que era perquè estava treballant per vosaltres. Això m’emociona. Miraré enrere i veuré que haurá fabricat un trosset de la història del meu país.

Falta aproximadament un any per les eleccions. En quina posició es troba el PP de Vilanova?

Ara mateix estem en una bona posició. Només ens cal saber aprofitar-la. El govern tripartit porta 12 anys a la ciutat i sembla que hi hagi un cansament en la societat vilanovina. En els primers anys el partit principal, el PSC, no tenia tanta dependència dels partits petits. Actualment aquesta dependència és molt més elevada i veurem si poden reeditar el tripartit. Jo personalment penso que no ho podran fer.

Per què no es podrà reeditar?

Esquerra tindrà canvi de candidat i veurem com avança la situació. Veurem si la CUP és capaç de prendre més vots a ERC. Per altra banda, ICV ha fet unes errades molt rellevants, cosa que penso que els pot passar factura. Els temes com la Platja Llarga o la Gossera tindran pes en les properes eleccions.

De totes maneres, a mi el que m’interessa és el Partit Popular de Vilanova i el que podem fer nosaltres pels ciutadans. Volem tenir influència en el govern i si poguessin governar seria un resultat increïble.

Creus que CiU notarà la baixa de l’Esteve Orriols?

Podria ser. De fet, l’Esteve ha estat un gran polític durant molts anys però ara ha deixat mancat a CiU. Crec que podrem esgarrapar els vots menys nacionalistes de CiU. De totes maneres, cal treballar perquè les coses no estan pas fetes.

Com pot afectar l’abstenció als partits polítics tradicionals?

Està clar que una part de la política no sap connectar amb els problemes reals dels ciutadans. El PP de Vilanova vol apropar les seves polítiques als ciutadans i estic orgullós del que hem fet. El 2003 es va crear la candidatura de defensors del Casc Antic. En les darreres eleccions vam poder representar les seves idees com a partit polític. N’estic molt orgullós de la feina que vam dur a terme.

Hi ha solucions?

Primer de tot cal tenir present que la societat i la política no són coses diferents. A més, cal que tinguem present que la política és només una eina per transformar la societat. No és una qüestió de política. S’ha de fer, la política, perquè ho demanen els ciutadans.

Creu que els diners que ha rebut Vilanova gràcies al FEIL han estat ben aprofitats?

Les obres han estat positives. La Rambla de la Pau, per fi sembla que també es podrà cobrir el Torrent de la Pastera… Ara bé s’ha creat ocupació? Les empreses de la ciutat s’han vist beneficiades d’aquests diners? El gran inconvenient és que aquests diners hagin arribat gràcies al Pla Zapatero, en època de crisi. Els projectes de ciutat costa molt dur-los a terme. Hi ha una lentitud desesperant. Cal menys publicitat i més efectivitat.

Què pensa del Cas Gürtel? La corrupció és inherent als partits polítics grans com el PP?

Tots els partits polítics estem sotmesos a tenir “xoriços” dins de l’organisme del partit. Hi ha gent que s’aprofita de la seva posició, però en canvi la gran majoria hi treballa perquè hi creu. Però perquè la corrupció es s’elimini ràpid cal que els partits actuïn i ho facin des de dins.

Pel que fa al panorama català, creu que Alícia Sánchez-Camacho té alguna possibilitat?

Naturalment. La candidata del PP a les eleccions autonòmiques té molt de potencial. Nosaltres no creiem en les quotes sinó amb les persones. Ella és una dona que té molt de potencial i per això serà qui representarà el partit a les eleccions catalanes.

Pot haver-hi un pacte a la basca?

Ara per ara no hi ha un no directe. Cal veure com evolucionen les votacions i després s’haurà de valorar. Amb el PSC “normal” hi hauria alguna possibilitat. Amb el que cedeix a les tesis d’Esquerra o d’ICV, de cap manera.

El tret de sortida de la precampanya el va donar Joan Ignasi Elena amb la notícia del nou Hospital. I les màquines dels partits comencem a confeccionar els propers mesos marcats per la crisi i l’atur

Comença la cursa electoral. Falta encara un any i pocs mesos perquè s’obrin les urnes però els partits polítics de Vilanova i la Geltrú i de la comarca ja comencen a preparar els comicis del maig del 2011.

Serà una carrera difícil. Els ciutadans estan molt distanciats de la política en general i dels polítics en concret i s’espera un nombre d’abstencions molt elevat. Els casos Pretòria iMillet, la sensació entre els ciutadans que tots els polítics són iguals i que no fan polítiques que els solucionin els problemes estan fent molt de mal al sistema. 

Les eleccions municipals són possiblement les que tenen més importància de les que coneixem al nostre país. Ara no ens posarem a debatre, com ja ha fet el Francis Álvarez, en el seu nou bloc a VilanovaDigital sobre el municipalisme però el que està clar és que l’administració més propera és l’ajuntament de Vilanova o el de qualsevol altre municipi.

El consistori és el que veu els problemes des de més a prop, el que veu la realitat en totes les seves dimensions. No obstant, a la vegada, és l’ens públic que té menys recursos, el que pot influir en menor mesura per solucionar els problemes reals de les persones (permeteu-me parafrasejar el conegut eslògan del Partit Popular).

Les eleccions del 2010 es veuran marcades pels resultats de les autonòmiques. Ara mateix les enquestes diuen que CiU està per sobre del PSC. El dilema és ben senzill. El tripartit podrà tornar a sumar o, en canvi, Artur Mas podrà formar govern a la tercera oportunitat?

Els resultats podran marcar les eleccions municipals i és que el retorn de CiU a la Generalitat modificaria completament el panorama català. Els nacionalistes es dotarien d’una força complementària que podria fer canviar el signe de diversos ajuntament del país.

Si ens centrem en Vilanova veiem que l’hospital a tornat a escena per obrir la cursa preelectoral. Fa unes setmanes la Consellera Geli i Joan Ignasi Elena signaven el conveni de reordenació hospitalària del Garraf, que preveu un nou centre hospitalari a la ciutat.

Quin és el paper de CiU. Aprofitarà l’avantatge que li pot donar el desgast de l’atur? Una vegada més cal recordar que Vilanova i la Geltrú és un de les ciutats amb més atur de Catalunya. Neus Lloveras s’estrena com a cap de llista després que Esteve Orriols comandés la nau dels nacionalistes. Tindrà la força suficient per desbancar el govern tripartit? El canvi de rumb serà efectiu? Ara per ara, sembla que estan guanyant terreny.

Per la seva part Esquerra i Iniciativa continuaran sent els partits frontissa? Seran la clau per definir el govern?

El PP mantindrà els dos regidors o millorarà substancialment els seus vots? Mariano Rajoy està liderant les enquestes a l’Estat espanyol i és un clar candidat a presidir Espanya en els propers anys. Ho aprofitarà el partit de Santi Rodríguez?

Per la seva part la CUP desapareixerà o tindrà més protagonisme com ja va passar en les darreres eleccions a la capital de la comarca veïna de l’Alt Penedès?

I Plataforma per Catalunya aprofitarà la problemàtica amb la immigració?

A mesrua que passin els mesos anirem veient quins són els temes que marquen l’agenda. El partit que sigui capaç de decidir el tema del que es parla i el que més presència tingui tant online com offline serà el que guanyarà l’alcaldia. Caldrà moltes accions porta-a- porrta. Caldrà escoltar el ciutadà. Fer sentir que si guanya canviarà la forma de governar.

S’acabarà complint? Com sempre dic, el temps dirà.

La capital del Garraf tindrà una vegada més un gran duel entre PSC i CiU. Joan Ignasi Elena contra Neus Lloveras. Els dos grans partits estaran pendents de què passa amb els partits “petits” per poder governar. ERC treurà suficients vots per estar al govern? Què passarà amb ICV després de la problemàtica de la gossera. Els passarà factura? I la CUP. Continuaran fent pujar els colors als partis tradicionals? Plataforma per Catalunya tindrà finalment candidat? Són encara moltes qüestions que no es poden respondre.

De totes maneres en els propers dies entrevistaré a tres dels candidats que ja estan nombrats per valorar quina serà la posició dels partits de cara al darrer any abans de les eleccions.

Joan Ignasi Elena, Neus Lloveras i Santi Rodríguez parlaran per mostrar la seva política. Tindreu notícies ben aviat

Mariano Rajoy tiene un grave problema. Su partido, el Partido Popular, promulga la bajada de impuestos porque dice que en un momento de crisis es necesario no poner palos a las ruedas de la economía.

Mantener el mismo nivel de políticas sociales bajando los impuestos ya es un tema difícil, aunque parece que no le pasa factura. El PP sobrepasa ya en intención de voto a su eterno rival, el PSOE.

Pero más complejo es que el alcalde de Madrid, Alberto Ruíz -Gallardón recupere el impuesto de basura para poder mantener el impulso necesario y no hipotecar a la ciudad y a los ciudadanos de la capital del estado. A partir de este mes de octubre se empezará a cobrar este impuesto que permitirá recaudar unos cuantos miles de euros a la administración pública. Se calcula que cada vivienda pagará unos 59 euros de media y se recaudarán unos 169 millones de euros.

¿Cómo afecta esta decisión al partido de Mariano Rajoy?

Sin duda esta posición antagónica no hará ningún bien al PP. Con esta acción demuestra poca coherencia y falta de credibilidad. Los ciudadanos no podrán entender que el gran caballo de batalla del PP tenga distintas caras según necesidades. Otra gran ejemplo. El PP plantea en Catalunya que el Estatut no es constitucional mientras que en otras comunidades creen que sí.  

Esta doble personalidad del gran partido de la derecha española puede causarles problemas si los medios de comunicación le dan importancia a temas como el tratado en este post.

Los partidos políticos españoles habían hecho unas campañas realmente deplorables. Unos atacan a unos y los otros a los otros. ¿Era el avance de la autonómicas que se acercan, no lo son? ¿No saben ajustar sus intereses con los de los ciudadanos?

Sea lo que sea, las eleccions europees han sido, o deberían ser, un toque de atención muy severo al conjunto de partidos políticos españoles. Ellos como no, han ido a “su bola” que diría el argot juvenil y todos han celebrado que han ganado, que han sumado votos, que han mantenido su eurodiputado y que han resistido a la crisis, no económica claro está, si no a la de falta de visitas a las mesas electorales.

En definitiva, falta una reflexión profunda que haga realimentar las ganas de ejercer un derecho democrático como es el de votar. Autocrítica de PP, PSOE, CiU, ERC, ICV y otros, es necesaria para el buenu futuro de la democracia y de nuestros derechos como ciudadanos.