Les revoltes a l’Orient Mitjà dels darrers mesos i les acampades que s’han generat arreu del territori espanyol i algunes ciutats europees, posen de rellevància la importància de les xarxes socials i la seva capacitat de mobilització.
Queda clar que els ciutadans tenen unes eines molt potents que sens dubte els ajuda a unir-se, a mobilitzar-se, a crear corrents de pensament diferents a les oficialistes. Amb més pluralitat, més fonts informatives i més visions diferents dels fets. Però això no sempre és sinònim de veracitat ni d’objectivitat.
Els fets de Plaça Catalunya són una mostra més que el periodisme és necessari en la nostra societat. Les xarxes socials han estat la clau de volta de la repercussió que aquests fets han tingut en els mitjans de comunicació tradicionals. Antena 3 mitjançant el programa “Espejo Público” seguia en directe tot el que succeïa a la Plaça. Era una operació policial al centre de la ciutat de Barcelona, narrada en directe i amb molts ulls posats sobre de l’actuació dels Mossos d’Esquadra.
Però el més important no era com transmetia Antena 3 els fets, sinó com ho narraven les persones que amb telèfons mòbils, Ipad’s, càmeres fotogràfiques, càmeres de gravació domèstiques, etc. presenciaven aquells fets.
La pressió que els “indignats” han exercit sobre els mitjans socials, sobretot Twitter, ha estat inusual. Aquesta xarxa social bullia amb els tuits que escrivien els acampats. El hashtag #acampadabcn era la plataforma de sortida de les queixes, de les reivindicacions, de les protestes, de les crítiques als Mossos d’Esquadra… Eren el tub d’escapament de la indignació dels acampats.
Ara bé. Aquests arguments són la veritat? Tots sabem que la veritat absoluta no la té ningú, però sovint, prenem com a bona l’opinió majoritària. Els “indignats” han inundat la xarxa amb les seva versió, que no entraré a valorar si és bona o dolenta, però el que està clar és que no tenen tota la raó ni la veritat absoluta.
Per aquest motiu reivindico la figura del periodista. Aquell que valora i que contrasta la informació. Que l’elabora, que la treballa, que consulta les fonts. Aquell personatge inquiet que vol trobar alguna cosa més que la informació que es pot publicar en un tuit. El periodista és aquella persona que valida els fets i que escolta la realitat.
No tanquem els ulls davant de la manipulació ja que aquesta està present en els mitjans tradicionals i en els més nous. Els periodistes són necessaris i si volem una democràcia de qualitat i amb una estructura forta, ara és més necessària que mai aquesta figura.
Amb això no vull dir que el periodista no s’introdueixi a les xarxes socials, tot el contrari, però a la xarxa més que en qualsevol altre lloc, la informació s’ha de contrastar. La multiplicitat de fonts, de focus de notícies, la verificació és més important i més complexa que mai, però això no vol dir que haguem de desistir aquesta feina. Els bons periodistes seran els que sàpiguen interpretar i trobar les fonts fiables entre aquest aiguabarreig informacional.
Siguem valents i defensem un periodisme de qualitat, per poder gaudir d’una democràcia de qualitat.
