Archives for posts with tag: generalitat catalunya

El dia 11 de setembre del 2001, les Torres Bessones de Nova York, eren abatudes per un dels atacs més mortífers que es recorden. El món occidental rebia un cop dur. Era l’inici de la croada contra el terrorisme islamista, el bé contra el mal, la Guerra d’Afganistan, les armes de destrucció massiva, el Pacte de les Açores, les manifestacions massives contra la Guerra, i el poc cas que va fer-ne el Govern de José María Aznar…

Pel que fa a l’òptica catalana, el Govern de la Generalitat canviava de mans després de 23 anys de govern de Jordi Pujol. Pasqual Maragall, Josep Lluís Carod- Rovira i Joan Saura, signaven el Pacte del Tinell, formant un govern de coalició que va fonamentar la seva obra de Govern en els pactes de no agressió entre els partits que conformaven la coalició, i també, en l’Estatut que ha retallat el Tribunal Constitucional, en la sentència més llarga mai recordada.

El primer govern tripartit no va poder acabar la legislatura cremat pel desgast intens que havia patit a causa de l’Estatut i dels estira-i-arronsa amb el Govern Central.

Posteriorment, la societat catalana feia Montilla president de la Generalitat, el primer President de la història de la Nació catalana, que no era català.

El segon tripartit, no ha sabut comunicar la seva feina i ha mort desgastat per la crisi mundial i el poc lideratge que ha sabut mostrar el seu líder, José Montilla. La sentència de l’Estat tampoc ha ajudat gens ni mica al govern d’entesa.

Aquest darrer estiu, Barcelona va viure una manifestació multitudinària. Els catalans emprenyats van sortir al carrer per dir “prou”.

Òmnium Cultural i prop d’un centenar d’entitats catalanes, van sortir al carrer amb el lema “Som una nació, nosaltres decidim”. Un milió i mig de persones van omplir el centre de la capital catalana. Les consultes independentistes, encapçalada per la d’Arenys d’Amunt posen un punt en la història. L’independentisme arriba, segons enquestes de la UOC o el Baròmetre de RAC1, gairebé al 50% de catalans, les xifres més altes de la història.

Tornant als EUA, no podem deixar de nombrar la victòria de Barack Hussein Obama, com a nou president dels nord-americans. Un negre o una dona: alguna cosa està canviant també al bressol del conservadurisme. Fa només 100 anys els negres no podien entrar ni als bars, ara ja governen la primera potència mundial (encara que sigui per poc).

La Xina, a nivell europeu està despertant de la letàrgia en la que havia estat anys enrere. Les petites escletxes que permet la dictadura de Hu Jintao, donen ales al gegant asiàtic. Els propers anys seran clau per explicar el futur del planeta. La Xina està trepitjant fort, el seu creixement exponencial fa quedar enrere als EUA, i la penetració en l’economia real, la del dia a dia, es notarà d’aquí a pocs anys. No oblidem però, que la Xina, ara per ara, encara és una dictadura.

Per altra banda, aquesta dècada també és la dècada de les xarxes socials. La “glocalització“, concepte utilitzat per Manfred Lange, l’any 1980, en la Global Change Exhibition.

Fins fa només 4 anys, Facebook, Twitter, Flickr o Youtube, no estaven presents en el nostre lèxic. Ara, però, més de 500 milions de persones s’interrelacionen a la xarxa social de Marck Zuckerberg. Una altra dada que ens mostra l’evolució de les xarxes socials, és el creixement de Twitter. L’any 2007, només 700.000 persones disposaven d’aquesta eina arreu del món. A l’any 2010, només 3 més tard, ja en són prop de 150 milions.

I per últim, no puc tancar aquest repàs sense parlar de la crisi econòmica més severa que des del crack del 29. El sistema econòmic mundial s’ha vist afeblit per una economia especulativa, sense fonaments forts i agreujat per una crisi de valors que han ajudat a fer caure grans entitats financeres mundials, com ara, Lehman Brothers, Fannie Mae i Freddie Mac.

Els efectes encara són presents en la nostra societat. Ara cal tornar a començar de zero i posar les mesures necessàries per no tornar a caure en els mateixos errors que ens han portat a la situació econòmica i social actual.

“Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí”. Aquesta mítica frase de Josep Tarradellas torna a estar de moda, si més no, la idea que en sorgeix. L’estatut de Catalunya, aprovat fa tres anys i pendent encara de la sentència del Tribunal Constitucional, obria les portes a un traspàs de les Rodalies a la Generalitat. 

Les infraestructures són un element bàsic en l’autogovern de qualsevol país i Catalunya ho coneix prou bé. L’aeroport del Prat, per exemple, està perdent any rere any a milers de passatgers. El sector econòmic està reclamant i cada vegada amb més intensitat que la Generalitat pugui gestionar El Prat. Anar a segons quines destinacions sense tenir la necessitat de fer infinites escales pel planeta és un gran alleujament pels usuaris, mentre que també seria un benefici per a molts empresaris catalans a l’hora de crear llocs de treball. Es podria dotar el país de vies directes que ens unissin amb diversos pols econòmics que oferirien noves i millors solucions arreu de Catalunya. Ara per ara, AENA encara controla El Prat i els passos per descentralitzar el control dels aeroports queda encara lluny. Pel que fa a Renfe Rodalia semblava que per fi havia arribat una solució. El tant esperat traspàs de Rodalia a la Generalitat no ha arribat amb les condicions que eren convenients i que es desitjaven.

La Generalitat, en aplicació de l’Estatut, gestionarà el servei, decidirà les freqüències de pas, les tarifes i els horaris, marcarà els nivells objectius de qualitat i inspeccionarà el servei.
 
 

Les competències que es traspassen són les que estableix l’article 169 de l’Estatut d’Autonomia en relació als serveis ferroviaris de Rodalies (gestió, regulació, planificació, coordinació i inspecció dels serveis i les activitats i la potestat tarifària sobre el servei que actualment dóna RENFE-Operadora).  
 

L’acord, però, estableix que el traspàs de Rodalies es fa sens perjudici de les actuacions que es desenvolupin per al traspàs de la resta de serveis ferroviaris de competència de la Generalitat.
 
Aquestes són les mesures per fer que el servei de Renfe Rodalia millori? Canviar els horaris, modificar les tarifes o les freqüències de pas?
Podran decidir sobre els trens o sobre les vies? Podran decidir sobre les estacions?
Una de les qüestions més importants, estratègicament parlant, del país no pot ser que quedi en mans de certs sectors que no volen la millora dels serveis. No poden quedar en mans de partidismes i tacticismes sorgits de diferents partits polítics. Ara és el moment de sortir de la crisi i no només parlo de l’econòmica. No pot ser que intentem aprofitar qualsevol ocasió per fer veure que tot ha sortit com havia de ser.
Traspassem d’una vegada per totes la manca de consens. Aquest sí que seria el millor traspàs perquè el que és rodalies… em sembla que ara per ara no té remei.

El conseller Joaquim Nadal a RAC1 (àudio)

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.