Ara que el partit majoritari a Catalunya, Convergència Democràtica de Catalunya, ha canviat el rumb de les seves decisions, adoptant noves posicions més sobiranistes, obertament sobiranistes.

Tot i que l’índex de ciutadans que es consideren independentistes va en augment, ara mateix ja arriba al 44% segons l’últim baròmetre del CEO, penso que seria adequat fer un pas més en l’estudi d’aquesta xifra i és que cal que tinguem clar que un país no es fa només amb reivindicacions econòmiques.

Un nou estat català ha d’estar format de:

50% motius econòmics + 50% motius sentimentals

El que sí que podem afirmar és que no tots els ciutadans que es declaren independentistes ho són per conviccions de bandera i, sens dubte, podria ser un problema per conformar una societat cohesionada i coherent, en un futur.

I per què faig aquesta introducció? Doncs perquè cada cop tinc més clar que és molt important que sapiguem incloure els ciutadans que no se senten “estrictament” catalans.

Hem de trencar tòpics que fan molt de mal al futur Estat català.

- No prejutgem ciutadans i ciutadanes que no parlin en català. El dia que arribi la independència no tots portarem espardenyes, barratina i parlarem català.

- Oblidem la idea que els ciutadans de l’àrea metropolitana no poden compartir la idea de la independència. Un país fort, es construeix amb tots els ciutadans i ciutadanes del país.

- Els immigrants també formaran part del futur Estat català. Des de l’exigència i la superioritat moral de ser més catalans que ells, no fan cap bé. La cohesió social és vital pel bon desenvolupament de Catalunya.

Podríem trobar molt d’altres exemples/arguments. Cal que siguem conscients que formar part d’un país no ens convertirà en un Estat plegat de barratines, de versos de Martí i Pol i de senyeres per arreu.

Una societat oberta ha d’acceptar aquest fet i viure’l amb normalitat. La llengua i la cultura catalanes han de ser l’eix vertebrador de la cohesió del país,  però mai ha de ser la imposició el fet predominant en aquesta relació.

No vull ser un país superior a cap altra. Vull ser igual de bo i igual de dolent que els altres, ni més ni menys. Hem d’implantar la independència en positiu, no fonamentada sobre cap rancor cap a Espanya. La relació amb aquest Estat haurà de ser igual que fins ara. Serà un soci preferent pels negocis i per les empreses de Catalunya. Siguem-ne conscients i com a ser actius per demostrar que la independència de Catalunya no va contra ningú, sinó que a favor dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya.

Ja fa temps, potser massa, que vaig deixar enrere aquest bloc. Les hores de feina sumades a un cansament de la rutina de publicació, em va fer prendre la decisió de deixar d’escriure durant uns mesos.

Ara torno a estar plenament disposat a escriure al bloc. He renovat el meu compromís amb aquest mitjà de comunicació i li tornaré a donar una nova vida, ara que les coses es posaran difícils i que penso que estem vivint uns moments històrics, encara que nosaltres no en siguem plenament conscients.

Començo justament ara, després que ahir a la nit se sabés que havia mort, Manuel Fraga Iribarne. L’últim peça clau del Règim franquista va dir adéu ahir a la nit, després de lluitar llargament contra una malaltia que el tenia asfixiat des de feia molts mesos.

Fraga Iribarne va ser un polític dur i implecable durant la seva llarga joventut. Va formar part d’un règim militar i dictatorial que “governava” amb mà de ferro i no li tremolava el pols quan havia de prendre decisions poc democràtiques.

En ple segle XXI, se’m posen els pèls de punta al veure que el hashtag #graciasFraga és el 4t Trending Topic a l’Estat espanyol. I jo que pensava que la dictadura de Franco era ja una cosa totalment passada, pobre de mi… Què ilús…

Parlar de memòria històrica fa mal i ara em queda més clar que mai el per què. Les dues Espanyes estan més vives que mai. Els bons contra els dolents, l’esquerra republicana contra la dreta franquista. Ostres, per un moment pensava que estava escrivint una crònica de La Vanguardia del 1945, però no. Estic escrivint un post del meu bloc al 2012.

En definitiva, benvinguts novament al bloc. Espero que, a partir d’ara, ens trobem més sovint per aquí i que entre tots aconseguim aportar una mica de llum a aquesta realitat tant complexa.

Ens llegim

Queda clar que els ciutadans tenen unes eines molt potents que sens dubte els ajuda a unir-se, a mobilitzar-se, a crear corrents de pensament diferents a les oficialistes. Amb més pluralitat, més fonts informatives i més visions diferents dels fets. Però això no sempre és sinònim de veracitat ni d’objectivitat.

Els fets de Plaça Catalunya són una mostra més que el periodisme és necessari en la nostra societat. Les xarxes socials han estat la clau de volta de la repercussió que aquests fets han tingut en els mitjans de comunicació tradicionals. Antena 3 mitjançant el programa “Espejo Público” seguia en directe tot el que succeïa a la Plaça. Era una operació policial al centre de la ciutat de Barcelona, narrada en directe i amb molts ulls posats sobre de l’actuació dels Mossos d’Esquadra.

Però el més important no era com transmetia Antena 3 els fets, sinó com ho narraven les persones que amb telèfons mòbils, Ipad’s, càmeres fotogràfiques, càmeres de gravació domèstiques, etc. presenciaven aquells fets.

La pressió que els “indignats” han exercit sobre els mitjans socials, sobretot Twitter, ha estat inusual. Aquesta xarxa social bullia amb els tuits que escrivien els acampats. El hashtag #acampadabcn era la plataforma de sortida de les queixes, de les reivindicacions, de les protestes, de les crítiques als Mossos d’Esquadra… Eren el tub d’escapament de la indignació dels acampats.

Ara bé. Aquests arguments són la veritat? Tots sabem que la veritat absoluta no la té ningú, però sovint, prenem com a bona l’opinió majoritària. Els “indignats” han inundat la xarxa amb les seva versió, que no entraré a valorar si és bona o dolenta, però el que està clar és que no tenen tota la raó ni la veritat absoluta.

Per aquest motiu reivindico la figura del periodista. Aquell que valora i que contrasta la informació. Que l’elabora, que la treballa, que consulta les fonts. Aquell personatge inquiet que vol trobar alguna cosa més que la informació que es pot publicar en un tuit. El periodista és aquella persona que valida els fets i que escolta la realitat.

No tanquem els ulls davant de la manipulació ja que aquesta està present en els mitjans tradicionals i en els més nous. Els periodistes són necessaris i si volem una democràcia de qualitat i amb una estructura forta, ara és més necessària que mai aquesta figura.

Amb això no vull dir que el periodista no s’introdueixi a les xarxes socials, tot el contrari, però a la xarxa més que en qualsevol altre lloc, la informació s’ha de contrastar. La multiplicitat de fonts, de focus de notícies, la verificació és més important i més complexa que mai, però això no vol dir que haguem de desistir aquesta feina. Els bons periodistes seran els que sàpiguen interpretar i trobar les fonts fiables entre aquest aiguabarreig informacional.

Siguem valents i defensem un periodisme de qualitat, per poder gaudir d’una democràcia de qualitat.

Les enquestes internes dels socialistes els donen uns resultats escandalosament negatius (7 regidors i per sota del Partit Popular), passant a ser la tercera força de l’Ajuntament de Barcelona.

Jordi Hereu està aprofitant el seu càrrec per fer autobombo de la seva candidatura. El llindar entre ciutadà, militant socialista i Alcalde de Barcelona és ben prim. Una vegada més, els socialites barcelonins es pensen que el càrrec és d’ells.

Mentrestant Xavier Trias, candidat convergent, i clar candidat a ser el proper Batlle de la ciutat, presentava aquesta setmana la seva imatge de precampanya. Trias té un projecte fort, cohesionador, transversal, i il·lusionador per Barcelona i els seus ciutadans.

Trias vol dur a terme una nova política on l’escolta als ciutadans sigui l’eix fonamental per trobar el consens necessari en qualsevol ciutat.

Uns estan amb baralles internes que no importen a ningú, mentre d’altres estan preocupats per la crisi, pels ciutadans i ciutadanes barcelonines i per tornar a situar Barcelona al món.

Les prioritats queden clares. No calen comentaris

65 barris dels 73 que té Barcelona tenen una preocupació en comú: la inseguretat. Els barcelonins tenen clar que la política de seguretat que ha dut a terme el Govern de Jordi Hereu no ha estat a l’alçada, i s’ha vist sobrepassada. Ciutat Vella especialment és on els veïns se senten més desprotegits. Els conflictes entre veïns, la brutícia, la prostitució, l’incivisme, etc., són el pa de cada dia que viuen a la zona.

Però una altra dada que Assumpta Escarp ha passat molt per sobre és el 40,5% de ciutadans que creu que la gestió municipal és dolenta o molt dolenta. Crec que aquestes dades parlen per si soles i no necessiten cap altra reflexió.

Tot fa preveure que el canvi a la ciutat està cada vegada més a prop. Els veïns han de tornar a recuperar la veu. S’ha de fer política pels ciutadans i no de cara a la galeria. En la política municipal han de quedar molt clares les prioritats del Govern municipal, i la comunicació és transcendental per poder fer arribar el nostre missatge als ciutadans, cosa que el Govern d’Hereu ja no sap fer.

Pel que fa a l’òptica catalana, el Govern de la Generalitat canviava de mans després de 23 anys de govern de Jordi Pujol. Pasqual Maragall, Josep Lluís Carod- Rovira i Joan Saura, signaven el Pacte del Tinell, formant un govern de coalició que va fonamentar la seva obra de Govern en els pactes de no agressió entre els partits que conformaven la coalició, i també, en l’Estatut que ha retallat el Tribunal Constitucional, en la sentència més llarga mai recordada.

El primer govern tripartit no va poder acabar la legislatura cremat pel desgast intens que havia patit a causa de l’Estatut i dels estira-i-arronsa amb el Govern Central.

Posteriorment, la societat catalana feia Montilla president de la Generalitat, el primer President de la història de la Nació catalana, que no era català.

El segon tripartit, no ha sabut comunicar la seva feina i ha mort desgastat per la crisi mundial i el poc lideratge que ha sabut mostrar el seu líder, José Montilla. La sentència de l’Estat tampoc ha ajudat gens ni mica al govern d’entesa.

Aquest darrer estiu, Barcelona va viure una manifestació multitudinària. Els catalans emprenyats van sortir al carrer per dir “prou”.

Òmnium Cultural i prop d’un centenar d’entitats catalanes, van sortir al carrer amb el lema “Som una nació, nosaltres decidim”. Un milió i mig de persones van omplir el centre de la capital catalana. Les consultes independentistes, encapçalada per la d’Arenys d’Amunt posen un punt en la història. L’independentisme arriba, segons enquestes de la UOC o el Baròmetre de RAC1, gairebé al 50% de catalans, les xifres més altes de la història.

Tornant als EUA, no podem deixar de nombrar la victòria de Barack Hussein Obama, com a nou president dels nord-americans. Un negre o una dona: alguna cosa està canviant també al bressol del conservadurisme. Fa només 100 anys els negres no podien entrar ni als bars, ara ja governen la primera potència mundial (encara que sigui per poc).

La Xina, a nivell europeu està despertant de la letàrgia en la que havia estat anys enrere. Les petites escletxes que permet la dictadura de Hu Jintao, donen ales al gegant asiàtic. Els propers anys seran clau per explicar el futur del planeta. La Xina està trepitjant fort, el seu creixement exponencial fa quedar enrere als EUA, i la penetració en l’economia real, la del dia a dia, es notarà d’aquí a pocs anys. No oblidem però, que la Xina, ara per ara, encara és una dictadura.

Per altra banda, aquesta dècada també és la dècada de les xarxes socials. La “glocalització“, concepte utilitzat per Manfred Lange, l’any 1980, en la Global Change Exhibition.

Fins fa només 4 anys, Facebook, Twitter, Flickr o Youtube, no estaven presents en el nostre lèxic. Ara, però, més de 500 milions de persones s’interrelacionen a la xarxa social de Marck Zuckerberg. Una altra dada que ens mostra l’evolució de les xarxes socials, és el creixement de Twitter. L’any 2007, només 700.000 persones disposaven d’aquesta eina arreu del món. A l’any 2010, només 3 més tard, ja en són prop de 150 milions.

I per últim, no puc tancar aquest repàs sense parlar de la crisi econòmica més severa que des del crack del 29. El sistema econòmic mundial s’ha vist afeblit per una economia especulativa, sense fonaments forts i agreujat per una crisi de valors que han ajudat a fer caure grans entitats financeres mundials, com ara, Lehman Brothers, Fannie Mae i Freddie Mac.

Els efectes encara són presents en la nostra societat. Ara cal tornar a començar de zero i posar les mesures necessàries per no tornar a caure en els mateixos errors que ens han portat a la situació econòmica i social actual.

Els socialistes estan desconcertats pel fitxatge de Mascarell. Han perdut una peça clau que podria ser el recanvi de Jordi Hereu, com deia en el post anterior i ara hauran d’aguantar el mateix candidat, desgastat, i en hores molt baixes, que fins i tot està desaprovat pels propis votants socialistes.

Quina és l’actitud que hauria de prendre el PSC en les properes setmanes?

Cal que doni una imatge d’unitat interna. Les fugues i els egos interns només faran que obrir ferides tancades,.

Externament hauran de donar suport al nou govern de Mas, si no volen que els vegin com una oposició poc constructiva. Tot el contrari del que va afirmar que seria Joaquim Nadal.

Els votants socialistes han fet confiança a Mas, i una pressió excessiva dels socialistes podria enfortir el vincle. Òbviament, aquest vincle dependrà també de l’encert de les polítiques de Mas.

Per altra banda, el feu socialista per excel·lència està en perill i aquesta situació de desestabilització es veurà clarament potenciada si Xavier Trias aconsegueix l’alcaldia de l’ajuntament de la capital catalana.

Les enquestes donen la victòria clara a Trias, tot i que no aconseguirà la majoria.

El PSC decideix, ser un partit del centralisme català o ser un partit residual.

Artur Mas, el flamant nou President de la Generalitat, ha confeccionat un Govern gestor, amb un perfil polític contrastat i amb una potent capacitat gestora. Els 4 independents “fitxats” per Mas, donaran un toc de qualitat que els governs anteriors no tenien, en tanta mesura.

El debat d’aquestes darreres hores ha estat marcat bàsicament per la crítica a Mascarell i el seu sí a formar part del Govern Mas.

Artur Mas ja va deixar clar en campanya que faria el govern dels millors i si això significa que el Conseller de Cultura sigui Mascarell (socialista), doncs endavant.

Les pataletes dels socialistes, menyspreant la decisió de Mascarell només posen de manifest la manca de consens en el si del partit. A més, Mascarell sonava com a substitut de Jordi Hereu a l’Ajuntament de Barcelona. En el cas que aquest rumor fos cert, Artur Mas, ha posat un bon Conseller a Cultura i ha desarticulat un bon candidat socialista a l’alcaldia de Barcelona.

Els nervis entre els socialistes van in crescendo i no sembla que la solució arribi próximament.

Tres punts, només tres punts. Tres punts que em relaten sentiments, passions, reflexions, por i virtuts. Tres punts.

Tres punts que em parlen de tu, només tres punts, tres simples punts que descriuen com ets.

Tres punts, tres simples punts.

Imprescindibles records, imprescindibles moments tendres al teu costat, llàgrimes calentes i vives que recorren el teu rostre, mans entrelligades i unides, llits enamorats, llençols blancs, plens de puresa i d’adulteri, tot. Tres punts, això i més, en tres punts.

Només tres punts, un somriure, i tres punts.

Tres simples punts.