Archives for category: política estatal

Ahir al vespre es jugaven les segones semifinals del Mundial de Sud-Àfrica. Espanya i Alemanya s’enfrontaven en un partit marcat per l’interès que despertava una victòria dels alemanys, sobretot, després del ridícul en la darrera Eurocopa.

El conjunt de Del Bosque va fer un dels millors partits del campionat i es va endur el partit per un ajustat 0 a 1.

El gol de Carles Puyol, va aixecar l’eufòria de centenars de persones que es van aplegar a la font més gran d’Aranjuez per enarbolar el seu espanyolisme conjuntament amb el fet d’haver arribat a una final d’un Mundial. Puyol ha estat l’artífex del gol i, tot i que recordi excessivament al gol que va fer el dia del 2 a 6 al Santiago Bernabéu, els aficionats es van tornar bojos amb aquesta classificació.

Pocs minuts després de la victòria de “La Roja”, els ciutadans d’Aranjuez van sortir al carrer amb massa.

Es contraposava l’alegria del futbol, amb la desconformitat contra la crisi. Es contraposava la catalanofòbia al sentiment d’unitat entre espanyols. Ahir ningú no era català i separatista. Ahir, a Aranjuez, tothom era espanyol o español, com vulgueu.

Es contraposava una España exaltada pel moment de glòria d’haver guanyat una semifinal, a l’España destructiva i tristament intransigent que no respecta la llibertat dels seus pobles.

Ahir els problemes dels ciutadans van quedar enterrats per uns moments. Una catarsi col·lectiva va invair els carrers d’una ciutat de la província de Madrid com si haguessin aconseguit una victòria transcendental com a país. Això sí, aconseguida per un català, Carles Puyol, amb carnet d’espanyol.

Ara es moment de somniar. Ara és moment de creure que és possible l’impossible. Ara és el moment d’avançar cap a un objectiu comú anomenat Catalunya.

Ara és el moment. Ara comença la història.

Diumenge a la tarda vaig arribar a Madrid per dur a terme el curs “Ciberparlamento, estado y democracia digital“. Pocs dies després de la retallada substancial de l’Estatut per part del Tribunal Constitucional, els ànims a la capital de l’Estat estan molt exaltats, si més no, en el cercle més conservador.

Els dos temes que continuen portant més polèmica que mai, i no intento fer mofa de cap excandidat a la presidència del FCBarcelona, són la llengua i l’autogovern, més concretament el terme nació.

Tots sabem que a la vida hi ha molts llops disfressats d’ovelles i tant és així que avui, m’han acompanyat durant el dinar dos senyors molt amables al principi i exageradament tradicionalistes i extramadament conservadors al final.

Des de temps immemorials, la rivalitat entre Catalunya i Espanya, o entre Barcelona i Madrid ha estat present, però ara aquesta està agafant més rellevància.

Prinicipalment, he detectat dos grans causes que provoquen aquest distanciament entre ciutadans d’un i altre lloc:

1a: els ciutadans de Madrid creuen molt en els mitjans de comunicació. Busquen menys fonts d’informació i no s’interessen per veure d’altres punts de vista que no sigui el seu. El votant socialista llegirà El País i Público, mentre que el votant popular llegirà l’ABC o El Mundo.

2a: el sectarisme està molt present en la societat madrilenya. Són realment endogàmics. Qualsevol pensament està molt polititzat i és molt difícil que un votant del PSOE trobi res bé del PP i viceversa.

Espanya i concretament Madrid té un gran problema i és que no el seu gran cavall de batalla no només és Catalunya i la catalanofobia, sinó que a més, tenen certes tensions entre ciutadans. Espanya està navegant entre dues aigües. L’Espanya més progressista topa amb l’Espanya més conservadora.

Les idees de renovació que es volen implantar des del Partit Socialista són criticades i titllades d’inconstitucionals pel Partit Popular i la ciutadania pren el debat com a propi. No hi ha punts mitjos, no hi ha valoracions i interpretacions mitges, raonades i serenes. O estan amb ZP o en contra. O vas a favor d’Espanya o en contra.

Espanya com deia té un gran problema. I ara ja no només es diu Catalunya. El gran problema és que la ferides que va provocar el franquisme i les idees clarament retrògrades que promovia aquesta dictadura encara estan molt presents en la societat. Estan en estat latent però es poden reactivar ràpidament.

Fet aquesta anàlisi m’agradaria dir que no intento generalitzar i que només he descrit la situació que he viscut els primers dies dins del grup en què m’he instal·lat.

Això sí, dir que ets català encara aixeca moltes ampolles i de molt profundes.

Suposo que tots heu sentit alguna vegada que la nostra societat està mancada de valors. Els més grans diuen que la gent d’avui en dia no respecta res. Fins i tot si es refereixen als joves, aquesta negativitat s’olora des d’encara més lluny.

A dia d’avui, i vista la conjuntura politicoeconòmica en la que estem immersos, faig una crida, (des de la meva humil posició) a la responsabilitat. La responsabilitat que han de compartir els agents polítics, els sindicals i els empresarials. La situació d’Espanya és molt compromesa. Els indicadors econòmics ens situen en una situació que es veurà agreujada amb el pas dels mesos. Alguns afirmen que Espanya no està tant lluny de Grècia, Portugal o Hongria. D’altres veuen brots verds en forma de petits descensos en el nombre d’aturats.

Pel govern ja fa mesos que estem sortint de la crisi. Aquella crisi que no teníem. Aquella crisi que Rodríguez Zapatero no volia reconèixer fins que hi vam estar ficats fins el coll. Segons el govern espanyol tot fa preveure que a finals d’any l’economia espanyola s’haurà recuperat mínimament.

Sense entrar a valorar aquesta realitat, esperem que l’enginyeria econòmica de l’equip socialista tingui raó pel bé de tots. El Partit Popular per la seva banda, està fent una oposició de molt poca alçada. Una oposició irresponsable, de poc nivell, i que emegeix gràcies a l’enfonsament del vaixell anomenat PSOE.

Cal que, d’una vegada per totes, els partits polítics i sobretot els lobbies econòmics siguin capaços de treure punts en comú. Punts estratègics que demostrin la voluntat d’anar endavant. Han de demostrar que aquest país té capacitat per treballar conjuntament i de fer bé les coses.

Els que estem sotmesos finalment a aquesta crisi som tots i cadascun dels ciutadans. Si cal apretar-nos el cinturó ho farem però se’ns ha de demostrar que la responsabilitat impera en els càrrecs que ens han de treure d’aquest forat en el que estem ficats. Dignitat i sentit de servei, han de ser punts clau del seu dia a dia.

Siguem responsables. Fem un pas més en nom de la qualitat democràtica i lluitem en contra de la crisi i de l’atur. Lluitem per les persones que són les que finalment ho acaben, ho acabem, patint.

El valor de la responsabilitat, per davant de tot.

Aprofitant la visita de l’exdiputada del PP de Catalunya a Vilanova i la Geltrú per la presentació del seu llibre En legítima defensa, vaig parlar amb ella sobre la política catalana o el desencant dels ciutadans vers la política, entre d’altres temes. Montserrat Nebrera en estat pur.

Eren les 17.30h del divendres 26 de febrer. Havia quedat amb Montserrat Nebrera al bar de davant de la Biblioteca Armand Cardona Torrandell i arribava amb el temps just. Renfe Rodalia no presta un servei completament eficaç. Abans d’engegar la conversa “oficial” bromegem sobre el traspàs de Rodalia. Nebrera etziba un contundent “van malament [els trens], però porten R de Rodalia”. Amb aquest clima iniciem la conversa on the record

Com veus l’actual estat de la política catalana?

Com la R de Rodalia. Poden millorar i no milloren però no perdrem l’esperança.

Com Obama que mai perdrem la Hope?

Imagino que això és com les ressonàncies genètiques. En el món hi ha moviments que al mateix temps es comencen a desvetllar moviments que propicien la il·lusió i la suma de gent.  No sé si som com Obama o com Gandhi. El que sí sé és que qualsevol crisi és una oportunitat per créixer.

Per què sorgeixen partits com UPyD, Laporta, el futur partit de Montserrat Nebrera… Són partits semblants que volen ocupar el mateix nínxol de mercat.

Per alguna gent la desafecció un nínxol de mercat. Si Alternativa de govern s’ho plantegés d’aquesta manera hauria de buscar els més afins entre els desafectats. La voluntat és canviar l’emoció. La clau és que tothom es faci partícip de la situació, que tothom sigui la clau del canvi que porti una política millor.

Serà la gent la que portarà el canvi?

Efectivament, tot i que no tothom té la capacitat de veure el futur. Hi ha persones més capacitades i inquietes que d’altres. Si les persones que lideren poden coincidir amb el sentiment majoritari de la gent és on pot sortir una revolució. I aquesta és la que realment està trucant a la porta. Una revolució de les persones que comencen a prendre consciència del seu poder. Units poden ser molt més i han de transformar el seu sentiment actual de ràbia, en alguna cosa positiva.

Les xarxes socials i la comunicació 2.0 hi ajuda?

És una possibilitat però també pots ser un gran perill ja que són altament manipulables. Però van més enllà del control sistemàtic dels mitjans de comunicació. Hi tinc molta fe però al mateix temps penso que cal prudència.

Què et fa obrir els ulls. Quan veus que al PP hi ha coses que no funcionen?

Crec que és un continu des de l’arribada. Arribo al PP de la mà de Josep Piqué. I amb una idea del que seria el centredreta a Catalunya des del Partit Popular que s’ha demostrat que és impossible. L’afirmació dels lideratges interns es veia menyspreada per una direcció de la seu central i per l’obediència “perruna” de la gent que dirigeix el partit aquí, sense cap mena de democràcia interna. Dirigir la política del PP de Catalunya des de Madrid no és la manera, ho han d’entendre. Però quan ho intentes dir no hi ha manera.

Creus que es podrà reeditar el tripartit?

És possible. Per molt que CiU es vegi clara guanyadora de les properes eleccions els socialistes tenen molt de poder. Han treballat molts anys la política directe en els municipis i no crec que ho tinguin tot tant perdut. Malgrat que Artur Mas opti per la prudència en les seves paraules no ho creu, i ho hauria de fer. Tot i que estar al govern desgasta, estar a l’oposició encara desgasta més.

És moment de canviar la llei electoral?

Crec que és el moment de demostrar que Catalunya és capaç de dotar-se d’un sistema de representació política del segle XXI. Cosa que tot Espanya no fa. Per la gent que està defensant la indepedència, aquesta hauria de ser una marca de la casa. Llei electoral propera, transparent, més controlada on el governat sigui el control del governant i no al contrari. Si no ho fem demostrem que el polític està més preocupat per conservar la seva parròquia que per transformar el món.

Per què es vol transformar ara…

Bé, és que jo crec que la gent no és conscient de la manca de llibertat en què viu. Però hi ha moments en què la crisi afecta directament a la seva butxaca. Al rebut de la llum o de l’hipoteca. Ara en què vivim pitjor la gent es comença a preguntar les coses. En les properes eleccions hi haurà molta abstenció i molt de vot en blanc. Si el canvi depengués d’aquestes variables, voldríem que fos molt elevat. Però el dia següent tots haurien guanyat les eleccions i les 135 cadires continuarien a estar plenes. Canviarà quan hi hagi una força aclaparadora. Una majoria molt contundent.

En legítima defensa un sol llibre, o l’inici de la campanya electoral

És un llibre meu. 100% meu, escrit únicament i exclusiva per mi. És un llibre transparent que diu allò en què m’he equivocat, del que m’han decebut, de les pressions i de les lleialtats i de com està el sistema actual en la política catalana. De partits de sindicats, de mitjans de comunicació amb dades concretes i moltes que he deixat apartades per no fer més sang. La meva intenció no era aquesta però el pas del temps ha fet que la gent que s’ha aplegat al voltant del llibre s’hagi constituït en un partit. Més enllà d’això serà el que la gent vulgui.

Joan Laporta…

El president del Barça (riu).

Només? O un futur adversari polític?

Probablement. El grau de coneixement social i la força econòmica amb la que pot comptar, el poden fer molt perillós. Les formacions polítiques tradicionals l’han de témer. Però quan els partits polítics temen és perquè tampoc tenen ideologia. A mi no em fa por però pot ser un revulsiu per a tots els grans partits. Però a mi no em preocupa perquè estem parlant de coses diferents.

Quin és el motiu per què Montserrat Nebrera vulgui ser aquest revulsiu?

Hi ha una part de mi que voldria marxar. Però hi ha una altra part, una mescla de patriotisme, voluntat de servei i sentit de la responsabilitat que em fa dir algun dia podré mirar enrere, els meus fills seran grans i em diran per què no hi era. Jo els podré respondre que era perquè estava treballant per vosaltres. Això m’emociona. Miraré enrere i veuré que haurá fabricat un trosset de la història del meu país.

“Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí”. Aquesta mítica frase de Josep Tarradellas torna a estar de moda, si més no, la idea que en sorgeix. L’estatut de Catalunya, aprovat fa tres anys i pendent encara de la sentència del Tribunal Constitucional, obria les portes a un traspàs de les Rodalies a la Generalitat. 

Les infraestructures són un element bàsic en l’autogovern de qualsevol país i Catalunya ho coneix prou bé. L’aeroport del Prat, per exemple, està perdent any rere any a milers de passatgers. El sector econòmic està reclamant i cada vegada amb més intensitat que la Generalitat pugui gestionar El Prat. Anar a segons quines destinacions sense tenir la necessitat de fer infinites escales pel planeta és un gran alleujament pels usuaris, mentre que també seria un benefici per a molts empresaris catalans a l’hora de crear llocs de treball. Es podria dotar el país de vies directes que ens unissin amb diversos pols econòmics que oferirien noves i millors solucions arreu de Catalunya. Ara per ara, AENA encara controla El Prat i els passos per descentralitzar el control dels aeroports queda encara lluny. Pel que fa a Renfe Rodalia semblava que per fi havia arribat una solució. El tant esperat traspàs de Rodalia a la Generalitat no ha arribat amb les condicions que eren convenients i que es desitjaven.

La Generalitat, en aplicació de l’Estatut, gestionarà el servei, decidirà les freqüències de pas, les tarifes i els horaris, marcarà els nivells objectius de qualitat i inspeccionarà el servei.
 
 

Les competències que es traspassen són les que estableix l’article 169 de l’Estatut d’Autonomia en relació als serveis ferroviaris de Rodalies (gestió, regulació, planificació, coordinació i inspecció dels serveis i les activitats i la potestat tarifària sobre el servei que actualment dóna RENFE-Operadora).  
 

L’acord, però, estableix que el traspàs de Rodalies es fa sens perjudici de les actuacions que es desenvolupin per al traspàs de la resta de serveis ferroviaris de competència de la Generalitat.
 
Aquestes són les mesures per fer que el servei de Renfe Rodalia millori? Canviar els horaris, modificar les tarifes o les freqüències de pas?
Podran decidir sobre els trens o sobre les vies? Podran decidir sobre les estacions?
Una de les qüestions més importants, estratègicament parlant, del país no pot ser que quedi en mans de certs sectors que no volen la millora dels serveis. No poden quedar en mans de partidismes i tacticismes sorgits de diferents partits polítics. Ara és el moment de sortir de la crisi i no només parlo de l’econòmica. No pot ser que intentem aprofitar qualsevol ocasió per fer veure que tot ha sortit com havia de ser.
Traspassem d’una vegada per totes la manca de consens. Aquest sí que seria el millor traspàs perquè el que és rodalies… em sembla que ara per ara no té remei.

El conseller Joaquim Nadal a RAC1 (àudio)

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.