Archives for the month of: octubre, 2008


No hi ha cap mena de dubte que els mercats financers d’arreu del món estan passant per una etapa molt dura, una crisi que està sent més forta del que alguns preveien. Tot va començar amb la salvació dels dos grans bancs financers nordamericans per part del govern Bush. El Fredie Mac i el Fannie Mae van rebre ajudes federals per salvar-se, fet inaudit en l’economia dels EUA. Històricament, els diferents governs nordamericans, siguin del color polític que siguin, han respectat l’economia de mercat, aquella que es basa per la llei de l’oferta i la demanda, o el que és el mateix, que l’Estat no regula l’economia, sinó que són les mateixes forces internes les que regulen el propi mercat. No obstant, la crisi actual ha canviat els “hàbits” polítics i la ideologia liberal no té sentit. En els moments com els actuals, és quan més clar es veu que no es pot confiar en la “bona fe” de l’economia capitalista


En aquest punt és en el que un es pot plantejar quin tipus d’economia s’ha d’utilitzar per tal que això no acabi passant. Cal dir però, que és molt difícil trobar un sistema així, és gairebé impossible, perquè totes les teories econòmiques tenen errades sistemàtiques, totes pateixen cicles de bonança i cicles de declivi, però la qüestió és trobar un punt intermig. Un punt que permeti jugar a l’economia les seves cartes, però que tingui clar en tot moment els límits que té. L’economia de mercat ha quedat en entredit després d’aquesta gran crisi. El seu “pare fundador”, els EUA, són els primers que l’han posat entre les cordes, intervenint en el mercat financer perquè la crisi actual deixi de tenir tanta importància i rellevància i perquè tingui la menor influència possible.   

El que està clar és que la conjuntura politicoeconòmica ha canviat totalment. Quan arribarà el final de la crisi? Els EUA, després de George Bush, continuaran utilitzant el capitalisme més radical, o es passaran al bàndol intervencionista? Com acabarà afectant en la societat, el decreixement actual? Les mesures aplicades pels governs seran eficaces? Aquest conjunt de preguntes encara no tenen resposta. Amb tot, la perspectiva històrica ens donarà les claus d’aquest conflicte econòmic. El que sí està clar és que les coses no seran iguals després d’aquest declivi. Però quin rumb prendran? Ningú ho sap. 


Els mitjans de comunicació, per definició, són un element clau per formar l’opinió de la societat. Notícies, actualitat, articles d’opinió… Totes les formes són bones perquè ens puguem informar i formar. No obstant, tots sabem que els mitjans de comunicació són una empresa, ja sigui pública o privada, però al cap i a la fi empresa. Com a tal, una societat busca el màxim interès econòmic i per tant, sempre estarà exposada als diferents lobbies de pressió que l’envolten. Si busquem un exemple podem veure com el diari El País escriu una notícia d’una manera, mentre que el seu oposat, El Mundo, ho fa d’una manera totalment diferent.

El País, notícia publicada el dia 17 d’octubre.
“Garzón obliga a la fiscalía a recurria ante él la causa ante el franquismo”
Subtítol: “El juez de la audiencia nacional maniobra para conocer los argumentos del ministerio público.- Fraga considera un “disparate” y un “error gravísimo” juzgar el franquismo
El Mundo, notícia publicada el mateix dia que l’anterior.
“El PP arremete contra el juez Garzón por investigar crímenes de la Guerra Civil”
Subtítol: “Aguirre ve “esperpéntico” que el juez Garzón pida el certificado de defunción de Franco”.- “Fraga, ex ministro de Franco, cree que es un error resucitar problemas del pasado”.- “Saenz de Santamaría asegura que el auto del magistrado es “sorprendente”
La pregunta que ens podem fer és: Qui té la raó? Qui diu realment el que és? 
En aquestes notícies veiem com l’opinió d’uns i altres ve marcada “per la gent a qui es deguin”.
Un cop vist que es pot enganyar amb les paraules, cosa relativament fàcil, anem a veure com es pot enganyar també amb gràfics. Aquests elements, que a priori, són més exactes i objectius que les lletres, sempre ens poden donar sorpreses.
Si ens fixem en els dos gràfics, veiem que les xifres són exactament les mateixes, però en una la crisi sembla molt més dura que no pas amb l’altra. Si ens deixéssim portar per la primera vista, ens emportaríem una imatge errònia de la qüestió. Per tant, ja per acabar, cal veure les coses dues vegades, i fixar-nos amb tots els pros i els contres. No tot és tant exacte com marquen els números. Inclós aquests a vegades també fallen.
I recordeu:
Abans de burlar-te d’algú, mira bé com ets tu


En les últimes setmanes els mitjans de comunicació generalistes van plens de notícies relacionades amb la manca de liquiditat de l’economia. Aquest és un concepte econòmic que moltes persones no acaben d’entendre i per aquest motiu intentaré explicar d’una manera senzilla aquesta paraula (amb tot el respecte pels economistes). Si agafem el concepte liquiditat i l’observem en el sentit més ampli de la paraula, veurem que prové de la paraula líquid. O del seu infinitiu liquidar, fer líquid.
En conseqüència, si posem líquid al mercat financer, el que farem o el que intentarem fer, és que aquest no s’encalli, continuï en moviment i no pari. O dit d’una altra manera, s’intentarà que la economia mantingui el ritme i s’evitarà que la crisi que estem patint es pronunciï.

Des d’una perspectiva internacional, vam poder veure fa uns dies que al govern Bush li costava més de l’esperat aprovar el pla de rescat que intentava injectar 700 mil milions de dòlars per fer funcionar el motor de l’economia. És en aquest moment quan ens fem la pregunta. És la millor solució que els governs donguin aquesta quantitat de diner públic per ajudar els bancs privats? No són ells els que han volgut estirar més el braç que la màniga? Sobretot amb les hipoteques subprime? (aquelles que majoritàriament són presents als EUA i que es caracteritzen per tenir un alt risc d’impagament).

En tot cas, la situació actual és la que és i no podem negar que els governs intenten donar solucions. Però quina serà la més encertada? Això no ho sap ningú i ara l’única cosa que podem fer és veure-ho des de fora i analitzar la pròpia situació en la mesura del que es pugui. El temps donarà la perspectiva suficient per a poder entendre què ha passat.

Els experts opinen que aquesta crisi durarà 1 any i mig o 2 anys…No calen comentaris. Els que sabem què és estalviar som els ciutadans que cada dia ho tenim més difícil per a poder arribar als serveis i els que cada dia pateixen més per l’estabilitat del seu treball. Alguns potser diran que és oportunisme, però que li preguntin a les persones que han perdut el seu lloc de treball a causa d’aquesta crisi.

No qüestionem sobre quin dret tenim de governar:governem. No ens preocupa si el poble té dret a destituir-nos; procurem que no caigui en la temptació de fer-ho.

Johann Wolfgang von Goethe (1749- 1832) Poeta i dramaturg alemany

La situació política i econòmica en la qual ens trobem està passant un moment convuls. És una situació innegable per molt que des del govern espanyol s’intentés tapar fins fa molt pocs dies. El context politicoeconòmic en el que estem és clau per a poder entendre com es desenvoluparà el món en les properes dècades.

Com influirà la crisi que estem vivint en l’actualitat en l’economia a curt termini? Els bancs tindran problemes?Els ciutadans passaran per dificultats econòmiques greus?Fins a quin punt?I a llarg termini?

Des d’una altra banda del prisme: acabarà el neoconservadurisme dels EUA? Rússia ja ha dit aquests dies que els yankees deixaran de ser els amos del món? Serà cert?

Tot són un conjunt de preguntes que es podran respondre a mesura que passin els mesos. Per aquest motiu vull obrir aquesta eina de treball i d’anàlisi per tal de valorar de forma personal tots els fets que transcorren al nostre voltant.

Això només acaba de començar, i com deia i un gran intel·lectual, (per no dir l’intel·lectual per excel·lència, Albert Einstein) “Déu no juga als daus”.

Salut!!

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.